Encara que el nombre de controls de dopatge en l’esport d’elit són suficients i la seua efectivitat ha augmentat, no ocorre el mateix en categories inferiors. En moltes ocasions, l’esportista incorre en el dopatge abans d’arribar a l’esport d’alt nivell. Com explica Remedios Roqueta, directora del Màster de Formació Permanent en Dret Esportiu de la Univeristat de València s‘haurien de realitzar més controls en categories interiors «com a mitjà de previndre i educar en la lluita contra el dopatge».
En l’esport d’elit, els controls de dopatge han evolucionat per a incrementar les intervencions fora de la competició, els controls dirigits cap a persones d’especial risc i els controls de passaport biològic. Encara que aquests últims encara no s’han implementat en normativa malgrat estar inclosos en la llei des de 2013, subratlla Roqueta.
El dopatge en el món de l’esport serà un dels temes que s’abordaran en la nova edició del Màster Propi en Dret Esportiu de la Universitat de València. Aquest màster combina les matèries necessàries per a un professional del dret: legislació civil, laboral, administrativa, dret esportiu, règim laboral professional, explotació publicitària o fiscalitat en l’esport, etc., amb el desenvolupament de les habilitats necessàries en la gestió esportiva.
El màster, que abordarà el dret esportiu, tant a nivell nacional com internacional, es realitza íntegrament en línia i compta amb el suport dels serveis d’e-learning d’ADEIT.
En relació amb la Llei de l’Esport de 1990, la directora del màster remarca que es tracta d’una norma «que precisa actualització» perquè el marc econòmic i jurídic de la pròpia societat també ha canviat. En aquesta actualització, serien necessàries, d’inici, adaptacions en l’àmbit de la igualtat i en el laboral per a respectar els drets dels esportistes. En el primer, Roqueta indica que es requereixen actualitzacions, però, sobretot, el compliment i la implementació de polítiques públiques que desenvolupen la llei d’igualtat. I, pel que respecta a l’àmbit laboral, Roqueta explica que encara queda molt per fer perquè es respecten els drets dels esportistes i es compaginen amb les peculiaritats de l’activitat esportiva. «En aquest terreny hi ha una enorme disfuncionalidad que cal superar», comenta Roqueta.
Pel que comporta la fiscalitat en l’esport –altre dels temes del màster-, Roqueta remarca que els esportistes espanyols haurien de fixar la seua residència fiscal a Espanya, no sols apel·lant a la seua ‘consciència tributària’, «sinó també fent-los que els siga el més rendible fiscalment parlant». Per exemple, enumera Roqueta, existeixen alguns incentius fiscals en la legislació espanyola de l’IRPF, com les exempcions de l’article 7.e), m) o p) de la Llei de 35/2006 o de determinats rendiments del treball en espècie o reduccions per rendiments irregulars, entre altres, per les quals els esportistes espanyols haurien de tributar al nostre país.
En aquest sentit, en paraules de la directora del màster, la crítica constant que es realitza al règim fiscal que els és aplicable ve lligada a l’efímer de la vida laboral dels esportistes professionals. «En obtindre rendes molt altes o altíssimes únicament en uns pocs anys, donada la progressivitat de l’IRPF per als rendiments del treball, l’esportista es veu obligat a tributar per elles al tipus marginal més alguna cosa, sense que s’haja articulat cap mecanisme per a pal·liar tal progressivitat». Seria convenient que la legislació fiscal «establira una regulació específica que contemplara les especialitats d’aquest col·lectiu», subratlla Roqueta.
